—Cinquanta euros de gasoil al sis, —vaig demanar al xicot del mostrador.
—Metálico o tarjeta?, —va respondre.
Mentre pagava al lector digital, seguien les preguntes de rutina
—Quiere tique?
— Gràcies, —vaig negar amb el cap.
Realment servia d’alguna cosa aquell “compromís pel valencià” que anunciava el plàstic bancari? Teòricament un percentatge dels pagaments es destinaven a promocionar la llengua, així ho havien venut els de la Caixa Popular, però cada volta ho veia més inútil. M’havia molestat que l’empleat em parlara en castellà, tot i haver-ho fet molt educadament, però jo venia calent. No feia ni dos hores, a l’estació del Nord de València, aquell trompellot uniformat m’havia llançat a sobre el hábleme en espanyol, per deixar clar qui manava i qui era el pobre desgraciat indígena de la puta colònia. Estava cabrejat amb el segurata imperial i, sobretot, amb mi mateix per no contestar-li com es mereixia, però en situacions així sempre vaig curt de reflexes. Calia reconèixer que el panorama era ombrívol per a la nostra llengua. Paradoxalment ara, quan molta gent la sabia llegir i escriure, es parlava menys. Hi havia molts factors poderosos que anaven en contra: l’allau de mitjans informatius alienants, la massa d’immigració no integrada, el persistent i angoixant esperit sucursalista de les dretes, l’esquerra jacobina, l’utilitarisme globalitzador, la prepotència castellana…
Mentre la benzina anava entrant al dipòsit, vaig mirar cap a l’entrada de la gasolinera. La carcassa cadavèrica de l’antic restaurant, llegint-me el pensament, em deia:
—No sigues ruc, el vostre temps ja ha passat, heu perdut la lluita, el món ja es un altre, no hi ha res a fer.
Pot ser tenia raó. Aquell esquelet havia acumulat molta saviesa. L’ossamenta metàl·lica estava impregnada de records d’un temps en que va ser un establiment modern obert les vint-i-quatre hores del dia. Per allí va passar tota La Safor i bona part de l’estranger. Allí paraven els viatgers de llarga distància i els conductors de rodalies. A altes hores de la nit i fins la matinada el Rebollet reunia noctàmbuls insomnes, adolescents inquiets, parelles clandestines, jugadors viciosos, joves romàntics, antifranquistes irredempts, mafiosos de distinta mena o guàrdies civils destorbats. Sí, aquella desferra havia vist moltes comèdies, drames i melodrames, també molts somnis acomplerts i moltes esperances frustrades. Submergit en aquestes cabòries, a penes escoltava unes veuetes infantils que venien apropant-se pel meu darrere:
—Cinc pometes té el pomer, de cinc una de cinc una… —Em vaig girar, encuriosit.
— Cinc pometes té el pomer, de cinc una ne caigué… —seguien cantant dos xiquetes negres de la mateixa alçada i amb el mateix trenat graciós de cabells. Sa mare, una africana vestida amb colors vistosos, portava una altra criatura menuda al braç mentre vigilava les bessones cantaires. Vaig tornar la vista cap a les despulles del bar, sense poder subjectar la meua veu interior:
—No està tot perdut, esquelet imbècil, la morta viva renaixerà novament i els valencians, negres o blancs, rosos o morens, assoliran una consciència col·lectiva, al costat dels nostres germans catalans i illencs. Jo no sé si ho veuré, però tu segur que sí, quan prompte o tard et retornen a la vida i deixes de ser un zombi pessimista… —Aixó és el que pensava, però sols li vaig dir:
—Cert que el món ja és un altre, però no tot està perdut. Hem fet molta faena i encara hi ha esperança. Deuries parar bé l’orella i escoltar les xiquetes que estan passant per la teua vora.
—Paco, has vingut per a tot el dia? —Va cridar una veu a meu darrere. Jo estava amb la mirada fixa en uns comptadors parats feia estona i amb la mà sostenint la mànega exsangüe.
—Perdona Vicent, —era un conegut del carrer Natzaré que somreia burleta. Vaig pujar al cotxe mentre encara escoltava lluny:
—Si mireu el vent d’on ve, voreu el pomer com dansa…
