Una pel·lícula que fa pensar
El còctel Amenábar, Guerra Civil i Unamuno era atractiu. He d’admetre, però, que el factor decisiu per anar al cine va ser purament climàtic: sols hi entre a les sales quan la calor minva i em lliura de l’excessiva refrigeració. Bo, per a ser del tot sincers, també m’intrigava alguna crítica poc entusiasta que li negava la tercera estrelleta que sol regalar-se a la majoria de films, per dolents que siguen.
La mirada d’Amenábar als inicis de la guerra del 36 em va semblar oportuna amb un bon dibuix de l’ambient a la reraguarda de la zona “nacional” i la lluita pel poder a la cúpula dels militars colpistes. La figura d’un Unamuno dubitatiu primer i cada cop més astorat per les detencions i els assassinats està ben aconseguida per un Karra Elejalde absolutament allunyat del tipo folklòric exhibit a Ocho apellidos vascos. Unamuno reflexa la complexitat humana, el pensament lliure que no sempre condueix a encerts. En acabar les imatges, el públic es va quedar absolutament quiet i en silenci, mirant absort la tirallonga de lletres. Potser fou el moment més impressionant de la vetllada.
Sobre la figura d’Unamuno i les qualitats o defectes filmogràfics de la pel·lícula hi ha suficients i variades opinions per poder triar. Entre altres, he trobat bastant interessants les de J. Lagardera i J.L. Villacañas publicades recentment a les pàgines del Levante-EMV. Però, més que la valoració intrínseca de Mientras dure la guerra, m’interessa la seua intencionalitat “provocadora”. El llarg metratge convida a dialogar sobre la Guerra Civil, naturalment per superar-la. Anem per bon camí? Pot ser sí, a pesar d’algunes estridències i més d’una flautada. Actualment sembla que estem en la fase de reconeixement de l’altre. Els hereus dels perdedors, van recuperant la seua dignitat i el dret a soterrar dignament els avantpassats. Hi ha alguns pobles, com Oliva, on els morts republicans tenen també el seu monument. Potser era necessari, però, al meu parer, insuficient. L’autèntic final s’obtindrà el dia que uns i altres tinguen un monument comú que permeta una abraçada simbòlica de concòrdia. Diuen que es necessiten cent anys per a que una societat assimile una guerra interna. El problema nostre rau en què, si afegim la dictadura, la digestió es fa bastant més difícil. El franquisme encara llastra la societat espanyola, impregnant certs mitjans de comunicació, empudegant les xarxes socials i contaminant sectors estratègics com l’exèrcit o la justícia. Pel que fa a la política, després de més de quaranta anys la societat espanyola ha esta incapaç d’ormejar un partit conservador, moderat, de tall europeu a l’estil dels existents a Euskadi o Catalunya. Al contrari, seguim assistint a l’espectacle d’unes dretes implícita o explícitament franquistes. I el franquisme, cal no oblidar-ho, és radicalment antidemocràtic. Eradicar el franquisme serà molt més complicat que moure l’ossada del dictador. El remei no pot ser altre que augmentar i aprofundir la democràcia. Sols així podrem passar pàgina i avançar, deixant la Guerra Civil i la dictadura on ja comencen a estar i deuen quedar-se: en mans dels historiadors.
Francesc Devesa i Jordà
Article publicat a les pàgines de La Safor de Levante-EMV el 10 d’octubre de 2019