Ara s’atura, ara mou. Cau lenta, amable, educada, un dia rere l’altre, com aquelles llargues temporades d’hivern de quan érem menuts, quan els homes picaven espart i feien cordell. De tard en tard, ens deixa escoltar un tro testimonial, mesurat, sense ànim d’ofendre. Des de la finestra, engabiat, observe els ocells que gaudeixen d’una insòlita pau primaveral. Davant l’altra finestra infinita i fràgil, em pregunte com un ésser tan insignificant mata persones, paralitza el món i purifica l’aire. També haurà dut la pluja a escola?