El dia anterior havien picat sobre reixes i campanetes, però es van adonar que la seua pròpia veu era la millor protesta. De sobte, els ocells engabiats van piular alhora. Tots cantaven, des del monòton puput fins l’harmònic canari, des de la cridanera esmerla al rossinyol orquestral. Tots van treure el bec entre els barrots per llençar al vent les seues notes maldestres o virtuoses. Fins i tot, un lloro burleta va imitar el xiulet de l’esmolador. Tots junts avisaven que el seu confinament no seria etern, que vindria el moment de la llibertat per poder interpretar la simfonia de l’esperança.
